La iaia Paquita va néixer el 1913 a Aldover, poblet de les Terres de l’Ebre, entre Xerta i Tortosa, en una casa de pagesos. La petita de Ca l’Andreva, cap als 13 anys va anar a servir a casa d’una família de burgesos de Tortosa que vivien a Barcelona. En aquesta casa és on va començar a remenar cassoles i on va començar a familiaritzar-se amb algunes receptes de cuina una mica més elaborades, que ja les coneixia del poble. Tenia un do per la cuina. En va aprendre observant però sobretot cuinant.

Els dies que tenia festa feia cap a Ca Ton, la casa de lafamília del meu avi, el Toni. Aquesta era una família del mateix poble que també havia anat a viure a Barcelona. Aquí és on anaven a parar tots els aldoverencs (així és com es diuen els habitants d’Aldover) que havien de fer gestions, estudiar o anar al metge a la capital. Sovint podien ser molta colla a la vegada i era ella la que s’ocupava de la cuina.

Durant la guerra feia viatges del poble a Barcelona carregada d’oli d’oliva, molt buscat per fer sabó que es feia servir sobretot per rentar la roba de llit dels malalts.

Quan va ser més gran i les seves tres filles, una d’elles la meva mare, es van casar, vivia a temporades a casa nostra i a temporades a casa de la tieta Pepi, germana de la meva mare, a València.

Va ser la meva primera mestra de cuina, d’ella vaig aprendre plats com la “Sarsuela” de peix i marisc, el rap amb ous durs, el tall rodó, el capó rostit amb prunes o els mateixos canelons de Sant Esteve típics de la cuina burgesa de la Barcelona de principis del s. XX.

Però també, vaig aprendre a fer conserves, sopes d’aprofitament amb el suc de coure les verdures, truites de tota mena, albergínies i carxofes arrebossades i dolços tradicionals del poble com pastissets, coquetes de sagí o menjar blanc.

Quan la iaia va faltar, els àpats de Nadal sense els seus canelons i escudella no eren el mateix. Per
sort la meva mare i la tieta Mari, la gran de les germanes, van prendre el relleu i durant molts anys van mantenir viu el record de la iaia.

Avui, a molts quilòmetres de Barcelona i més encara del poble, el dia que preparem el sopar de Nadal del Centre Català amb la resta voluntaris, em sento en família i les olors em porten records de la iaia i la Tieta Mari.

Espero que aquesta recepta t’agradi tant com a mi!